És de nit i les dotze fa estona que ja han tocat, sóc davant de l'ordinador cavil·lant el que us puc adreçar aquesta setmana i la veritat, o no estic inspirat, o no sé trobar algun tema d'interès, però alguna cosa haurem de fer, i mentre m'esmunyo el cervell, me n'adono que davant meu tinc la resta d'un diari que parla d'un fet protagonitzat per un esportista d'élite, el qual em dona la inspiració per tractar un tema que sempre m'ha preocupat, sobre tot a nivell de l'esport de formació i que podríem titular "No tot s'hi val".

L'esport és competició i superació, tractant-se de guanyar a l'equip contrari o de millorar una marca, però per aconseguir-ho, crec que no tot s'hi val.

En l'esport és bo i necessari voler ser el millor i guanyar quants més partits possibles, però per aconseguir-ho, no tot s'hi val.

Fa uns dies, un jugador de futbol, moltes vegades posat com exemple als joves esportistes, va aconseguir que l'àrbitre donés un gol fet de forma il·legal, ja que va introduir la pilota a la portaria contraria amb l'ajut de la mà, al igual que un altre famós jugador en un Mundial de futbol feia un gol amb la mà, aconseguint a més, l'admiració de tothom, passant aquest fet a l’història de l'esport amb el nom de "la mano de Dios".

Sincerament, no crec que aquests hagin de ser els exemples a seguir pels nostres joves esportistes, abans tot el contrari.

Eh, que tots protesteu als àrbitres quan aquests s'equivoquen, o almenys així ho creieu?. Però, quantes vegades heu vist a un jugador o entrenador voler fer sortir del seu error a un àrbitre, en detriment del seu propi equip o interès? Recordo, fa uns quants anys, que un jugador de handbol, en un llançament mal dirigit des de l'extrem, va introduir la pilota a la portaria per un forat del lateral de la xarxa, fet del qual ningú se'n havia adonat i l'àrbitre va concedir gol, essent el mateix jugador que es va dirigir al àrbitre per fer-li veure que no havia estat gol, portant-lo fins la portaria perquè observés el forat que hi havia a la xarxa, anul·lant-se per tant aquesta acció. 

La gent més gran podran recordar quan el món del futbol va instaurà un premi denominat "Fair-Play" destinat a valorar i premiar l'acció més noble que es podés produir en el transcurs de la competició nacional de primera divisió, guanyant un any aquesta distinció, un jugador del C.E. Sabadell, ja que durant el transcurs d'un partit, en una acció de contraatac, va tenir una topada fortuïta amb el porter contrari, quedant-se sol davant de la portaria i amb la pilota als peus, havent només que empènyer aquesta per aconseguir el gol, però aquest, en adonar-se que el porter podia haver quedat malmès, girant-se i observant-lo al terra, immòbil, va decidir tirar la pilota fora del terreny de joc.

Segur que aquestes persones es van sentir molt més persones, molt més esportistes i molt més satisfets amb si mateixos, que el que va rebre el qualificatiu impropi de "la mano de Dios" i que se'n vanegloriaba d'aquest fet, o d'aquest altre jove jugador en alça, que dies desprès encara volia crear el dubta sobre la validesa de la seva acció.

Quelcom heu de tenir clar, que una cosa és fer esport i una altra és ser bon esportista i per ser bon esportista no cal arribar a ser el millor jugador, ni a tenir la millor marca, ni a ser nomenat  a l'elecció de millor esportista, per arribar a ser bon esportista s'hi arriba quan t'esforces dia a dia per superar-te a tu mateix i  saben assumir i acceptar les derrotes sense cap mena de trauma, perquè abans hauràs fet tot l'humanament possible per intentar vèncer amb esportivitat, estant satisfet del teu propi comportament i actituds durant l'encontre o competició, ja que per vèncer o ser el millor, no tot s'hi val.

Joan Ventura.

(Extret del fulletó del 31-03-01)