Donat sers esdeveniments produïts recentment creiem d'interès reproduir aquesta carta dirigida per un nen al seu pare; Esperem que ens ajudi a fer pensar una mica a tots plegats.

No sé com dir-t'ho. Segurament creus que ho fas bé, però no puc evitar sentir-me estrany, molest, malament. Em vas regalar una pilota quan tot just començava a caminar. Encara no anava a l'escola em vas apuntar a l'equip. M'agrada entrenar durant la setmana, fer broma amb els companys i jugar els diumenges, com ho fan els equips grans. Però quan vens als partits... no sé. Ja no és com abans. Ara no em dones un cop a l'esquena quan acaba el partit, ni em convides a un "bocata". Vas a la grada pensant que tots són enemics. Insultes als àrbitres, als entrenadors, a jugadors, a altres pares.. Per què has canviat?

Crec que pateixes i no ho entenc, em repeteixes que sóc el millor, que els demés no valen res al meu costat, que qui digui el contrari s'equivoca, que només val guanyar. Aquest entrenador del que dius que és un inepta, és amic meu, el que m'ensenya a divertir-me jugant. El xicot que l'altra dia va sortir en el meu lloc...te'n recordes? Sí, home aquell que vas estar tota la tarda criticant-lo perquè "no serveix ni per portar-te la bossa", com tu dius. Aquest noi va amb mi a classe. Quan el vaig veure el dilluns, em va adonar vergonya.

No vull decebre't. A vegades penso que no tinc suficient qualitat, que no arribaré a ser professional i a guanyar cents de milions, com tu vols, M'angoixes. Fins he arribat a pensar en deixar-ho, però, m'agrada tant!...

Pare, per favor, no m'obliguis a dir-te que no vull que vinguis a veurem jugar.