61-62: 1a Regional. Al poc de començar la temporada, el president Jaume Buch va rebre un emotiu homenatge i la insígnia d'or i brillants del club, pagada entre tots els socis de l'entitat, i que s'entregava per primera vegada. L'acte va comptar amb la presència de familiars, amics i jugadors de l'Esportiva, i el president del Cercle Catòlic, Jesús Segura. 

En el terreny esportiu, l'Esportiva tenia l'objectiu de seguir lluitant per una de les dues places que donaven opció a l'ascens, amb una plantilla formada per Alsina, Burgos (procedent del CD Mataró), Campdepadrós, Escurriola (Seat), Fontdeglòria, Lorente, Llibre, Patau, Prat, Sala (Barcino), Sensat, Soler, Torner i Ximenes. La primera volta va ser molt correcte, i l'equip va arribar a l'equador amb clares opcions d'assaltar els dos primers classificats. A principis de gener ja havia arribat a la segona plaça després de guanyar al Condal, i incorporar a les seves files un jove panameny anomenat Mateu que estudiava a Barcelona. El joc de l'equip era molt bo, i ja només van cedir un partit contra el líder Collblanc (39-41), acabant com a segons del grup.

A la Fase final de Regional, l'Esportiva va quedar enquadrada en un grup de quatre equips. Va començar malament, ja que va perdre al camp del Prat (60-48), però les victòries contra SESE (48-47), i Sagrada Família de Terrassa (42-52) van mantenir les esperances de passar la fase. Una gran segona volta, en què van vèncer el Prat (61-50) i el SESE (30-47), va fer que tot i la decebedora derrota amb el Terrassa accedissin a la definitiva fase final per ascendir a Segona Divisió (anomenada també Trofeu Aguirre), que quedava per sota de la Lliga Nacional.

La Fase final d'ascens també consistia en un grup de quatre equips, entre els que hi havia el conegut Prat, amb qui acabaven de jugar a l'anterior fase. Els groc i morats van guanyar els dos primers partits, contra Granollers i Pedagògium, però van caure al Prat de Llobregat. Ja en segona volta, el Granollers no va ser obstacle, però una inesperada derrota amb el Pedagògium a casa (33-34), va deixar els esportivistes sense gaires opcions de pujar. Hi havia poques esperances, però tot i això era el moment decisiu de la temporada. Per buscar la reacció, la directiva va decidir cessar Fonollosa com a preparador a causa "dels errors tècnics i tàctics que havien acusat en els darrers partits". Però tot i el canvi d'entrenador els jugadors mataronins van perdre en el partit definitiu 46-38 contra el Prat. Una de les claus del partit va ser el ferri marcatge fet sobre Alsina, l'estrella de l'equip. Aquest cop, els esportivistes hi havien estat realment a prop...A finals de temporada es va contractar l'entrenador Pedro González, amb la intenció de seguir buscant l'objectiu de l'ascens, però a finals de juliol va saltar la millor notícia que es podia esperar en benefici de l'Esportiva: la Federació havia decidit ampliar en vuit equips la Segona Divisió cosa que provocava l'ascens del club groc i morat a la categoria en que es trobava el Mataró. La tenacitat de tot un club obtenia el seu premi!

curta època a segona divisió

62-63: 2a Divisió (Trofeo Aguirre). L'Esportiva es va quedar sense Fontdeglòria i Sensat, que van fitxar pel Mataró, amb el que debutarien en el Campionat de Catalunya que servia de tret de sortida a la temporada oficial. En aquest torneig, després d'una llarga lligueta, l'Esportiva va acabar a la cua del seu grup i no es va classificar pels quarts de final, cosa que sí que va fer el rival local.

El Campionat de Segona va començar a finals d'any. Els esportivistes van començar bé, amb tres victòries en quatre partits. Però com si fos efecte de la gran nevada de l'any 62 que va caure llavors, l'Esportiva, que es trobava rere els dos líders, va començar a fallar encaixant set derrotes seguides, una d'elles contra el Mataró. El derbi va aixecar expectació pels molts anys que feia del darrer enfrontament oficial entre els dos equips mataronins. El matx es va celebrar després de netejar la neu caiguda, i va acabar amb un resultat just de 25-40 favorable als groc i negres, i un ambient gens crispat a la graderia. Els groc i morats no van aconseguir encadenar dues victòries seguides, pel que després de tornar a perdre en el segon derbi de la temporada (61-45, però amb molta lluita) van caure a un sol punt del cuer. Però en la darrera jornada l'Esportiva va aconseguir una gran victòria, que permetia eludir el descens pels pèls. Altre cop sobren les paraules, només cal observar la classificació: Sant Josep 42, Mataró 41... Esportiva 28, Hospitalet 28, Samaranch 27 i Santfeliuenc 27. Vital, per tant el triomf dels esportivistes per 43-29, sobre l'Hospitalet, ja que els dos últims havien guanyat els seus compromisos. Van jugar Tarruella (12), Alsina (15), Soler (2), Escurriola (4), Sala (2), Burgos (2), Garcia (6) i Lorente, sota la batuta de Salvà. Cal dir que l'altre equip de la ciutat, el Mataró, acabaria guanyant la fase final de la Segona Divisió nacional (Trofeo Aguirre), pujant a Lliga Nacional. En acabar la temporada, amb la permanència al sarró, Rafael Pou va rellevar Jaume Buch com a president de l'Esportiva.

63-64: 2a divisió. Després del relleu a la presidència, també hi va haver canvi a la banqueta, ja que per encarar la nova temporada, la junta va fitxar Miquel Ramon. L'equip va fer una mala primera volta, arribant a témer per la permanència, però una lleugera recuperació en el darrer tram de campionat va permetre a l'Esportiva acabar en vuitè lloc, mantenint sense problemes la categoria. En el darrer partit, amb el descens ja eludit, es va superar Salle Manresa, amb la participació de Gibert (18), Tarruella (13), Garcia (25), Xaudaró (20), Alsina (5, molt per sota de la seva mitja), Vicente (4) i Lorente.

El mateix any es va iniciar el primer torneig de Mini-Bàsquet, promogut pel Moviment d'infants d'Acció Catòlica amb el patrocini de Josep Mora, i que tant ajudaria a nodrir els equips de base dels clubs locals. 

Mala temporada amb final inesperat 

64-65: 2a divisió. L'Esportiva va fer una bona pretemporada, classificant-se per les eliminatòries del Campionat de Catalunya (Trofeu Samaranch) que es disputaren sense massa sort al Price. No es pot dir el mateix, però, de la lliga de Segona Categoria. Els Gibert, Garcia, Mauri, Esparrech, Lorente, Bonemaison, Xaudaró, Sans, Garcia II, Peiris, i els joves cedits pel Mataró Cruells i Martin, només van sumar una victòria en tot el campionat (contra el Malgrat), fet que els va fer quedar cuers destacats caient directament a la ja coneguda 1a Regional. "Desgraciada temporada esportivista, fins al punt en que únicament s'ha guanyat un partit. Elogiem, no obstant, l'esportivitat amb que ha jugat i esperem que això no sigui obstacle pel seu futur, que ha d'emprendre amb els millors ànims de reconquesta", deia Ràdio Maresme. Fins i tot l'entrenador Ramon va cessar unes jornades abans del final del campionat.

Però com ja començava a ser costum, el que semblava fet al final va quedar en res, i sorprenentment l'Esportiva va ser cridada per jugar una fase de permanència a la categoria. Només un dels sis equips en lluita seguiria a la Segona, i veient la dificultat de l'empresa, la junta va decidir demanar a Antoni Serra (entrenador de Mataró Molfort's) que dirigís l'equip en aquesta complicada fase decisiva. Serra, amb el vist-i-plau del seu club, va accedir i ràpidament es va posar mans a l'obra. En el primer partit es va superar el Collblanc per 44-33, i en el definitiu partit es va fer el mateix contra el Granollers, per 55-47, en un partit amb molts nervis jugat per Bonamaison, Xaudaró, Gibert, Martín, Esparrech, Alsina i Garcia. Per tant, després de no haver guanyat un sol partit en temporada regular, el conjunt de l'Esportiva, amb Serra a la banqueta (deixant de banda rivalitats entre ambdós clubs), va treure tot el seu orgull per mantenir la categoria guanyant dos partits consecutius. Al final, germanor i companyerisme per celebrar la gran fita d'una temporada amb un final digne d'una pel·lícula de Hollywood.

65-66: 2a divisió. Amb la nova temporada, s'estrenava Lorente com a president d'un club rebossant d'optimisme, i amb una plantilla formada per Bartrés, Burgos, Corominas, Cuní, Esparrach, Martín, Mauri, H.Xaudaró i M.Xaudaró, dirigida pel nou entrenador Vicenç Guimerà. El nou preparador es va queixar de la no celebració a principi de temporada del Trofeu Samaranch, que servia als equips per arribar en plenes condicions a la Lliga.

Sigui com sigui, l'Esportiva tenia un difícil començament de campionat, i va caure amb equips com CC Badalona, CB i CD Manresa o Ripollet, sens dubte els millors equips del grup. Això va fer entrar en una mala dinàmica que no es va trencar fins a la desena jornada, amb un triomf contra Salle Josepets. Però la reacció important no va arribar fins ben entrada la segona volta amb victòries encadenades contra Granollers, Espanyol i CB Manresa, que allunyaven una mica el fantasma del descens. Però la bona tònica no es va refermar, i això va fer arribar a la penúltima jornada amb l'obligació de guanyar els dos partits, contra el ja campió Ripollet i el Montgat. El primer escull es va superar "amb ardor i ànsies fenomenals" per 59-51. Però en el darrer partit, la fatalitat va acompanyar els esportivistes que van arribar a errar fins a 18 tirs lliures, i van caure en el darrer instant a causa de dos tirs lliures del rival Rosas amb la pròrroga quasi acabada. Això va condemnar l'Esportiva a retornar a Tercera per basquet-average desfavorable respecte el Malgrat.     Amb el descens consumat, i després de caure eliminats en el Campionat de Catalunya la junta va decidir cessar Guimerà de la direcció de l'equip, a causa de la "tibantor" que hi havia hagut amb alguns components de la plantilla, disputant els darrers compromisos amb l'exjugador Josep Fadó com a entrenador.

El complicat pou de la tercera (1966-1972)

Sense complir objectius

66-67: 3a divisió. Com si intentessin encendre els ànims de cara a la reconquesta, els jugadors del primer equip (tot i que no com a tal),  van fer el primer viatge estival, en concret a Holanda. S'iniciava nova temporada amb Josep Carlos Lorente com a president, i Francesc Prat com a entrenador. S'esperava molt de la renovada plantilla, amb Ávila, Bonemaison, Cuní, Cruells, Esparrach, Gibert, González, Mauri, Martin, Mons, Torner i H.Xaudaró, amb la que es buscaria clarament l'ascens.  

Dues derrotes a les primeres de canvi, va fer veure que l'objectiu marcat no seria gens senzill. Però els esportivistes van reaccionar ràpidament i es van apropar al líder Blanes, al que es va guanyar a casa. Una segona volta correcta va permetre acabar en quarta plaça. No es va complir l'objectiu més ambiciós, però si que es va estar entre els millors del grup. En acabar la temporada Martín Cobo va ser nomenat nou president del club.

67-68: 3a divisió. Després de tornar d'Àustria, els jugadors de l'Esportiva van conèixer el que seria el seu nou entrenador, l'arenyenc Jordi Pérez, exjugador del Mataró que havia hagut de deixar l'equip per una greu lesió laboral a la seva mà. 

El grup era realment complicat, però els mataronins van complir una bona temporada anomenada "de transició", salvant a falta d'unes quantes jornades la categoria i acabant en setena posició. L'equip que la penúltima jornada va derrotar brillantment el Joventut de Badalona (B) estava format per Ninou, Esparrech, Mons, Xaudaró, Martín, Cabot i Vicente.

68-69: 3a divisió. Abans d'iniciar la temporada es va organitzar el tercer viatge europeu, aquest cop a Holanda, Dinamarca, Suècia i Alemanya, gràcies a Eurosportring. S'afrontava el campionat en el mateix grup que el Mataró Molfort's "B", i amb una plantilla formada per Buch, Mons, Torner, Cabot, Vilalta, Xaudaró, Esteve, Estrada, Mauri i Lázaro, sota la direcció de Jordi López. El primer derbi, va caure clarament del costat groc i negre per un clar 51-75, i deixava l'Esportiva amb 4 punts i el filial mataroní amb 15 (i un partit menys que guanyaria). Les esporàdiques victòries a camp propi de l'Esportiva, van servir als del Centre Catòlic per salvar sense grans excessos la categoria. La lliga es va tancar amb la tornada del derbi, amb Prat a la banqueta esportivista contra un Mataró que havia perdut les possibilitats d'ascens. Aquest cop va ser molt més igualat que el de la primera volta: 62-59 pel Mataró que havia anat per darrera en el marcador fins a falta de tres minuts.

Excel·lent temporada sense premi

69-70: 3a divisió. L'Esportiva va tancar el seu període de vacances, amb el quart viatge consecutiu estival, aquest cop al costat del llac austríac Constanza. El fet més destacat de la pretemporada era l'acord que s'havia arribat amb el Mataró Molfort's, que havia hagut de desfer el seu equip de Tercera divisió per tal de fer un júnior, que jugaria al màxim nivell estatal. Amb el nou acord arribat, que en cap cas era de filialitat, l'Esportiva tenia la possibilitat de disposar dels jugadors del Mataró que hi estiguessin d'acord (la majoria dels quals havien jugat la passada temporada amb el Mataró B), mentre el Mataró podia fer el mateix amb els de l'Esportiva que l'interessessin. El club tenia moltes esperances d'ascens gràcies a l'acord i l'arribada del tècnic Francisco Solana, de només 29 anys, que la temporada anterior havia ascendit el PEM de Barcelona a Tercera. Solana va demostrar en les seves primeres declaracions que volia aspirar al màxim: "Abans de començar, la nostra meta ha de ser el primer lloc. Després, en el transcurs de la competició, Déu dirà."

El primer partit, precisament contra l'exequip de l'entrenador, es va guanyar amb contundència (74-54), amb el següent equip: Fité, Costart, Caminada, Mons, Fors, Estrada, Vidal i Peiris. Al llarg de la temporada també van jugar Fité II, Buch, Torner. Després de caure derrotats en la primera sortida fora de casa amb el Metro, es va guanyar increïblement a l'Hispano Francès (82-38) demostrant als presents que hi havia un bon conjunt per encarar una dura temporada. Cinc victòries seguides donaren aviat el liderat en solitari. Tot i la derrota amb L'Hospitalet (50-46), l'Esportiva va acabar com a líder de la primera volta del campionat. 

La segona volta va ser triomfal:

PEM- Esportiva 54-81

Esportiva- Metropolitano 68-48

Sanfeliuense- Esportiva 51-53, a la premsa ja veien l'equip caminant cap al títol.

BIM- Esportiva 51-64

Esportiva- Gràcia 73-51

Esportiva- Caldetes 72-45

Cornellà- Esportiva 45-55

Esportiva- Malgrat 57-40

Hispano Francès- Esportiva 37-42

Després d'aquesta victòria, l'equip entrenat per Solana es va proclamar campió del seu grup de Tercera Divisió. Ja amb el títol a la butxaca van perdre a Premià (47-44) i van superar l'Hospitalet per un ajustat 68-66. Un magnífic final per una gran temporada regular.

Però per aconseguir l'esperat ascens encara s'havia de superar una difícil fase final contra primers i segons classificats dels altres tres grups de la categoria. En la primera eliminatòria es va eliminar el Sant Josep de Girona, gràcies a una espectacular remuntada en el partit de tornada. Tot i perdre de 15 punts a Girona 84-69 (en un partit denominat com a "encerrona" ja que es va jugar en una pista de terra i de reduïdes dimensions), els mataronins no van decebre als aficionats remuntant amb escreix el marcador advers (73-43). D'aquesta manera s'accedia a les semifinals de la fase final, que van deparar un interessant duel contra l'Hospitalet, mentre Sabadell i Laietà lluitarien per l'altra plaça que donava accés a la definitiva fase nacional d'ascens. Era el moment decisiu de la temporada, però l'Esportiva ho va perdre tot en el partit d'anada disputat a Mataró. Un clar marcador advers de 44-78 (amb 34 punts de diferència) va sentenciar l'eliminatòria a favor de l'Hospitalet. El partit de tornada va ser un tràmit, ja que se sabia d'inici de la impossibilitat de remuntar tants punts un dels pocs equips que els havia superat en la primera fase. Tal com es deia a l'Ilurosport, "la brillant temporada que havien portat aquests nois no mereixia aquest final". Una gran temporada sense el final que s'esperava...

Els àrbitres fan una mala passada

70-71: 3a divisió. Només acabar la temporada al juliol, es va reestructurar el cos tècnic del club i la presidència que passava a estar ocupada per Llorenç Campdepadrós que substituïa Martín Cobo. Tot i la bona feina feta, Solana va deixar el seu càrrec d'entrenador a l'italià Aldo Giordani, que comptava amb la següent plantilla: Caminada, Costart, Estrada, Esparrech (venia del servei militar), J.Fité, B.Fité, Fors, Martín, Peiris, Vidal, Vicente (procedent del Calella) i Helios.

Segons va manifestar el llavors secretari Pere Bravo, Solana deixava el lloc per motius laborals, però es quedava en el club fent una tasca amb menys responsabilitat entrenant els equips de base. El nou entrenador, que havia passat pel Barcino i el Liceo Italiano, venia recomanat pel mateix Solana, i va declarar que estava molt estimulat per intentar millorar l'excel·lent classificació de la temporada anterior.  L'inici va ser immillorable, amb victòria a la pista de l'històric Cercle Catòlic de Badalona, equip que acabava de baixar de segona divisió. Només dues derrotes en vuit partits, que després de derrotar l'Ademar Badalona (53-72) en un partit formidable contra un equip que es trobava amb els mateixos punts, va donar el liderat a l'Esportiva. Però una sèrie d'entrebancs i derrotes inesperades va provocar que la premsa es preguntés amb preocupació "Què li passa a l'Esportiva?" i la directiva abans de tancar la primera volta decidís destituir l'entrenador i tornar a donar les regnes a Francisco Solana, qui en pocs dies omple de moral el vestuari i aconsegueix una gran victòria enfront el llavors líder BIM per 71-49. Sens dubte s'encarava la segona part de campionat amb esperances renovades.

Parla el nou president: Un jove Campdepadrós, que havia jugat en totes les categories de l'Esportiva, va declarar que li semblava que l'entesa amb el Mataró havia estat positiva i satisfactòria, i que tot s'havia fet pel benefici del bàsquet mataroní. Pel que fa al seu càrrec, va afirmar que l'ocupava amb idees renovadores, tan en aspectes esportius com econòmics.

La segona volta va ser irregular, en un grup molt igualat, alternant grans victòries amb dures o injustes derrotes. La més criticada va ser a Caldes, perdent per 68-67, amb un àrbitre totalment en contra (expulsant a cinc jugadors per 5 faltes i no validant una cistella al límit del temps molt discutida) que va deixar els mataronins amb menys opcions de títol, ja que s'ho jugaven quatre equips, entre ells el Caldes. En cas de guanyar, els esportivistes s'haguessin posat líders en solitari, però després d'una necessària victòria amb el Canet va arribar a la darrera jornada amb opcions de títol, i sobretot de mantenir-se en la segona posició que permetia promocionar. Però un nefast arbitratge, altre cop amb cinc expulsats per faltes, junt amb les victòries dels altres tres equips immersos en la lluita pels primers llocs, va fer que el títol marxés a Manresa i la segona posició fos pel Súria. La premsa comentava que ves a saber a qui volien beneficiar els àrbitres... el que és clar és que l'Esportiva es quedava fora de la fase final, quedant quart, això sí, empatat a 36 punts amb Súria i Caldes, per davant, i Ademar per darrera.  Una il·lusionant temporada que deixava altre cop amb la mel als llavis.

Els juvenils campions del seu grup: El juvenil de l'Esportiva, com també el del Mataró, va quedar campió del seu grup, classificant-se per la 2a fase amb els millors 14 equips provincials. Posteriorment, en la primera eliminatòria serien eliminats pel Barça, equip que quedaria sub-campió d'Espanya.

En el "Trofeo Parra" es va fer una immillorable actuació, ja que tant el primer equip com el juvenil es van proclamar campions sense conèixer la derrota. El primer equip, vencent en la final disputada a L'Hospitalet contra el Sabadell per 62-57, mentre que els juvenils es desfeien de la Salle Hedilla per 57-48, alineant a Rigau, Vicente II, Masferrer, Mons, Sancho, Mela, Ramia i Puigderrajols. Un premi a la dedicació i l'entusiasme demostrat durant aquella campanya. El jove Masferrer (que fitxaria pel Mataró), va acudir a la concentració estatal de promeses, dirigida per l'americà Ed Zucker, on també hi van anar els mataronins Xiqués (millor puntuat sobre Coordinació Física) i Puig (jugador més complet).       

A la tercera va la vençuda

71-72: 3a divisió. L'Esportiva va fitxar al tècnic Santi Solé, un home de la casa amb el títol nacional, que havia entrenat fins aleshores equips de la base del Mataró i que comtava amb Cobo, Costart, Espàrrech, Fité I, Martín, Mons, Pumarola, Vidal, Vilalta, Vicente, Xaudaró i Xiqués. També hi va haver canvis en la presidència, ja que el fins aleshores secretari del club, Pere Bravo, va ser escollit com a president de l'Esportiva, després que Campdepadrós decidís deixar el càrrec. El president entrant es mostrava convençut que a la tercera aniria la vençuda, i per fi s'aconseguiria l'ascens a Segona.  

Equip temp. 71-72, amb Santi Solé d'entrenador

La temporada va començar bé, i van acabar la primera volta en segon lloc perseguint al Valls. Després d'accedir al liderat, van perdre contra el mateix Valls que va recuperar el cap de la classificació. Tot i aconseguir el liderat en solitari després de vèncer l'Ademar (70-75) remuntant quinze punts, l'Esportiva va deixar escapar el primer lloc a dos jornades pel final. Però tot i perdre en la darrera jornada (Montgat- Esp 76-56), va aconseguir la segona plaça i l'accés a la fase final que es va jugar a Granollers. Aquesta fase s'articulava amb quatre grups de sis equips, dels quals pujaven els tres primers per l'ampliació de la 2a Estatal. Per tant semblava una oportunitat única.

Ascens a Granollers: La fase va ser molt dura, i es va començar contra els equips catalans, perdent contra el CC de Badalona (66-45), i reaccionant enfront el Sabadell (62-60). Però la tònica positiva no es va confirmar en les dues següents jornades caient contra el CF Màlaga (69-63) que encara no havia aconseguit cap punt, i enfront de l'amfitrió Granollers (70-67). Això va posar contra les cordes els esportivistes que necessitaven una victòria forçosament de més de set punts i esperar que la resta dels resultats l'afavorissin. I així va ser. Amb el suport de multitud de seguidors que s'acostaren a la capital vallesana, l'Esportiva va guanyar el Bazán Cartagena per 73-63, i la resta de resultats van acompanyar.

El tercer lloc, amb els mateixos punts que quarts i cinquens, va possibilitar a l'Esportiva acompanyar Granollers i Badalona a la 2a Divisió Nacional. Van jugar Martín, Costart, Vidal, Espàrrec, Vicente, Mons, Vilalta, Estrada, Puigderrajols, Fité, Pumarola i Xiqués. El jove equip, de la mà de Santi Soler i sota la presidència d'un jove Pere Bravo aconseguia un èxit que retornava l'Esportiva al nivell on anhelava estar, amb un gran treball, des de feia unes quantes temporades.

Partit d'homenatge i estrena de la instal·lació elèctrica: El club va aprofitar l'alegria de l'ascens per celebrar un encontre entre l'Esportiva i una potent Selecció de Mataró. En motiu d'aquest partit tan especial, es va estrenar la nova il·luminació de la pista de la Gàbia, tal com queda reflectit amb la magnífica càmera fotogràfica de Santi Carreras en la imatge de la portada d'aquest Butlletí.   

Inauguració il·luminació pista de "La Gàbia"(partit amb la Selecc.de Mataró)

Els infantils campions provincials: La inextingible pedrera del club seguia donant alegries, la més gran per part de l'infantil que es va alçar amb el Campionat provincial derrotant el Gavà a la final. Es tractava d'un equip bàsicament format per jugadors provinents del Montesrrat, i en el que van jugar-hi: Ortega, Serra, Criado, Jimeno, Salazar, Genisans, González, Mateo i Marín.  També els juvenils van demostrar un gran nivell guanyant la "Copa Primavera", torneig preparat pels equips de base dels clubs en disputa de fases d'ascens.

  Continuar